ACONCAGUA.2007
Què us podria explicar d´aquesta muntanya? És impressionant; amb
una alçada de 6962m. és imprescindible un
temps d’ aclimatació; això significa que has de passar-te allà uns vint dies
per fer el cim.
Però, potser que
comencem per al principi, d’on ens vénen les ganes de fer un cim tant llunyà?. Des
de fa molts anys en Jaume Planella ,altres amics i jo som aficionats a la muntanya i hem assolit cims dels Pirineus
i els Alps.
Fa tres anys ens vam engrescar a fer el
Kilimanjaro, a Kènia, que té una alçada de 5895m. Llavors erem quatre amics que hi varem ascendir,
sense gaires dificultats respecte a l´alçada.
Tot ens va anar perfecte i, baixant d´aquella
muntanya ja estàvem planejant fer un altre cim més difícil, i ,mig en broma van plantejar-nos
l´Aconcagua com a possible nou repte.
Bé, doncs al cap de tres anys, ja ens tens embolicats en aquesta nova aventura: l´Aconcagua. Però com sol passar en aquests casos no tots hi vam podem anar ,bé per raons personals o laborals.
Així doncs el dia 9 de desembre de 2007 en Jaume Planella de Banyoles i jo, Joan Darnés de Sant Miquel de Campmajor marxem cap a l´Argentina,concretament a Mendoza(una ciutat d´un milió i mig d´habitants molt a prop dels Andes). Allá, a l´agència que ens programava l´expedició, van reunir-nos amb la resta de l´equip: en Jaume de Barcelona, en Lluís del pais Vasc, l´Andrew de Polònia i el bon amic Sergio de Mèxic.
L´endemà, desprès de demanar el permís d´entrada al parc (amb un cost de 200 dòlars) ens dirigim al nostre primer destí:Penitentes a 2600m.,una estació d´esquí on hi ha una mena de refugis per menjar i dormir.
Al dia següent ens porten amb camioneta fins a l´entrada del parc on comencem a caminar. D’allà fins al camp base avançat de Confluencia a 3300m. transcórren unes 5 hores, aquí hi passarem tres dies per aclimatar.
L’ endemà, anem fins a plaza Francia a 4200m. on ens espera una de les vistes més espectaculars de l’Aconagua : la seva pared sud, amb una alçada d´uns 3000m. verticals de pedra i gel. Molt poca gent és capaç de pujar per aquí. Inpressionant!!! Tornada a Confluencia per descansar.
Un altre dia de descans que aprofitem fent una excursió per la zona tirant fotos i descobrint llocs nous que ofereixen molt bones sensacions.L´endemà, de bon matí, comencem el camí al camp base Plaza de Mulas a 4250m., hem de passar per Playa Ancha: una explanada que no s’ acaba mai; al final, una forta pujada que es diu Cuesta Brava i ja hi som!desprès de caminar unes vuit hores. Algun company ja comença a notar la falta d´oxígen.Desprès d´un dia de descans fem una pujada al Cerro Bonete a 5005m.
L´endemà, descans per aclimatar-nos, ho aprofitem per a fer pràctiques amb els grampons en una glacera. Fa tres dies que el cel està tapat i mig nevant.Avui fa molt sol i fem una primera pujada al camp d´alçada de Canadà a 4880m. per portar material però tornem a baixar a Mulas per dormir.Desprès d´un altre dia de descans per aclimatar-nos sembla que ja pugem cap amunt de totes totes. Més d´un ja estem cansats d´esperar; anem a dormir a Canadà. L´endemà, pugem fins a Nido de Cóndores a 5210m. muntem les tendes i descansem. Al següent dia, pugem fins l’últim camp d´alçada: Berlín a 5780m. són poques hores i pocs metres, però aquí dalt la pujada requereix un gran esforç.Ja és l´ultim dia, ens llevem molt d´hora i comencem a pujar a les cinc del matí, a -20 graus i completament fosc durant quasi dues hores, tenim molta sort perquè desprès lluirà un dia esplèndid amb molt de sol i gens de vent ( que és el pitjor d´aquesta muntanya). Al cap de vuit hores, a la una del migdia, com estava previst pel guia, arribem a l’esperat cim: sentim una alegria impressionant i tots repartim abraçades.Un temps preciòs i un dia immillorable .Aquesta muntanya no és difícil de pujar tècnicament, però si fa mal temps, que és el més normal, no hi pot pujar ningú. Hem tingut molta sort! Només ens entristeix que dos companys a causa del mal d´alçada haguèssin de tornar enrrera (hem sap molt greu Jaume Amat i Christian).Tornem a dormir al camp de Berlín a 5780m. I l´endemà, dia de Nadal, i nevant a tot drap, baixem al camp Plaza de Mulas on ens obsequien amb unes pizzes boníssimes, quina gana!!!!Ja l´endemà i d´una bona tirada, marxem fins a l´entrada del parc on ens espera la nostra camioneta per portar-nos fins a Mendoza, ja entrada la nit. Dutxar-se a correcuita per anar al sopar d’ acomiadament, tota una festassa.Un parell de dies més a Mendoza per fer turismo,desprès a Iguazú per relaxar-se i…. cap a casa que ja fa dies que els trobem molt a faltar.
Res més, només dir-vos que ha sigut una experiència inoblidable
Joan Darnés Delós
EXPEDICIÓ ALS ANDES
PERUANS 2007
FOTOS Josep Grau
DURANT L'ANY 2007 EN JOSEP GRAU I EL SEU
COMPANY VAREN ANAR AL ANDES, EN JOSEP diu : el mes remarcable de la petita
expedició a l'estiu a la cordillera Blanca dels Andes peruans es el següent ,
vaig estar amb un company de Vacarisses: vam assolir els següents cims el
ISINCA un petit 5000 molt maco i es el que ens va costar mes, degut a la
aclimatació, ens vàrem dirigir al camp d'altura del TOCLARANJU de 6.032
mts , i per l'aresta oest , difícil, vam arribar a dalt, el HUASCARAN DE 6.764
mts. va ser una altre dels cims assolits ens va costar i agradar molt, EL
PISCO DE 5.775 mts.un altre objectiu fet
L'ANNA COLL ESCRIU UN PETIT REPORTATGE DE LA SEVA ESTADA A LA PATAGONIA
Patagonia 2007
Un any més, la
temporada patagonica es presenta utopica per a uns i desesperant per a
d’altres…El mite fet realitat, ja ho diuen que et pots passar dos mesos a
Patagonia i no escalar...
Tant per fer… i
et veus tancat a la tenda, a la cova de gel, a la cabana del campament o al
bar.
Anar esperant el
bon temps, és l’únic que pots fer i tenir paciencia, molta.
D’allà sempre
tornes més humil. Quan hi vas penses que faràs allò i lo altre, quan tornes
dius: -Quina sort poder haver vist tot allò amb els meus propis ulls, i
haver-ho intentat. Haver assetjat aquestes muntanyes… acostant poc a poquet el
material, el menjar, el sac. Quants mal de caps agafats pensant si pugem avui,
o potser millor demà al vespre o… I si sortissim avui mateix a la nit, caminem
fins la cova de gel, bebem quelcom i si continua fent bo ho provem d’una
tirada??
I tothom ho
prova.
Al Chanten, últim
poble que et trobes, hi habiten molts escaladors que com tu, esperen veure a la
previsió meteorologica que els proxims dies fara bo. Un bo com el de casa;
sense precipitacions, sense vent, amb temperatures altes… Quan sembla ser que vindran uns dies
semblants al bon temps d’aquí, tots nerviosos, tots amunt.
I quan acaba
l’hipotetic bo, tots al bar. I vosaltres què heu fet ? Hem intentat pujar aquí
pero no vam ni arribar a peu de paret… massa neu al plató, obrint traça fins la
cintura… I vosaltres? Nosaltres vam
arribar fins al segon llarg… massa neu a les repises, i gel a les fisures,
massa fred, a mi se’m van començar a congelar els dits dels peus i vam baixar.
I aquells altres ? Aquells al mati van veure com pintava el panorama i ja no
van sortir ni de la cova. Però han deixat el material allà, senyals que ho
tornaràn a intentar…
Esta bé això de
no ser l’única escaladora que no puja enlloc. No ser l’única escaladora que
dubta ( Perque al final dubtes de tot. De la via on t’has de posar, del material que has d’agafar, quant gas ens
emportem, gas o benzina ?, i tu recordes…què hi tenim de menjar a la cova de
gel? Què més hem d’agafar ? )
No ser la única que ja és la cinquena vegada que puja a dormir a la cova, i torna amb un refredat i sense cim.
N’hi havia molts que ja era la seva tercera temporada a patagonia… i seguien sense haver pujat enlloc.
Bé doncs com aquests haurem de tornar-hi… a Patagonia o allà on sigui !
Lo important és intentar-ho, constant, allà on sigui. Fer el que et demani el cor.
EXPEDICIÓ AL
KILIMANJARO 5.895 M.
EL KILIMANJARO, TANT FÀCIL, TANT
DIFÍCIL.......
Ara, mesos
després, assegut al sofà, repasso les notes que vaig escriure a Tanzània. Costa
d’imaginar que d’un grup d’amics que caminen per la comarca els diumenges al
matí, sorgís la idea de pujar el cim més alt de l’Àfrica. Paradoxes de la vida.
El passat Agost,
9 amics, 4 banyolins i 5 olotins, de entre 17 i 65 anys, sortíem cap a
Tanzània.
No podem
creure’ns el món que hi ha a l’altra banda de la finestreta del bus que ens
porta de Nairobi a Arusha. Massais amb faldilleta i llança pasturant els seus
ramats; autèntiques antigualles fumejants serpentejant entre els enormes sots
de la carretera; casetes rodones de sostre de palla; corrues de nens anant a
l’escola, sense pobles ni escoles a la vista i molta brutícia a les voreres, som
realment molt lluny de casa.
L’endemà a
l’entrada del parc del Kilimanjaro, 26 portejadors amb tot preparat, nosaltres
també. La ruta escollida és
La primera etapa
transcorre per una tupida i boirosa selva humida. Dels arbres penjen mates de
molsa i del bosc surten sorolls amoinants.
Aprenem les
primeres paraules en Suajili: Pole Pole (poc a poc) i Jambo (Hola), les
repetirem constantment.
Fosquejant arribem
a Mandara Hut i prenem una primera sopa, deliciosa, encara no sabíem que al
final les avorriríem.
L’endemà continuem, el guia al davant, nosaltres al mig i al final un altre nadiu amb una ordre ben clara: no perdre de vista cap guiri.
A una hora prudent sempre trobem la taula parada i el dinar a punt, poderós euro.
Poc a poc la vegetació va canviant, ara és d’alta muntanya. Cap al tard, al mig de la boira, arribem a Horombo Hut, un poble de cabanyetes nòrdiques plenes de muntanyencs, tres de color per un de blanc, més sopa i a dormir.
Al matí següent, descobrim el cim nevat del Kilimanjaro, les eternes neus existeixen. Fem un dia d’aclimatació pujant fins 4200 mts., tot va bé. El paisatge meravellós, la gent extraordinària. Descans, sopa i a dormir. L’endemà serà un dia llarg.
Hem de matinar per arribar a l’últim refugi. L’alçada comença a fer-se notar. Cal travessar, ja sense vegetació, una gran planúria, és llarga, molt llarga fins arribar a Kibo Hut 4800 mts, l’últim refugi. Alguns arriben tocats per l’alçada i els altres arribem i prou. Substituïm la sopar per un gulasch, jo diria que és una sopa amb més verdura i algun fideu. Una xerradeta de preparació psicològica, vosaltres podeu, ens trobarem al cim, sou els millors.... i a dormir. Cal llevar-se d’hora, diguem a les 11, de la nit.
No se si serà per tanta sopa o si algú m’hauria estomacat però em trobo fatal i no faig cap comentari al respecte perquè les cares dels col·legues no conviden a confidències.
A fora, hi ha un munt de gent amb frontals. A nosaltres ens posen en fila, 9 europeus i 5 africans intercalats, així, a mesura que anem “petant”, un nadiu ens ajudarà a baixar, realment no confien amb nosaltres......
Quatres dies d’aproximació, una aclimatació massa ràpida, molts graus sota zero, negre nit, 1200 mts. de tartera, molta sopa i poc més, no ajuden gaire. Poc a poc, un a un, 5 dels nostres companys decideixen anar endarrere, mal de cap, vòmits, fred, esgotament. No és fàcil per la resta continuar, havíem planejat fer el cim junts i ens sap molt greu, és la llei de la muntanya i el seu inexorable sedàs.
7 hores després de la sortida arribem molt a prop de Guilman’s Point, 5600 mts. El sol surt, Àfrica s’il·lumina i s’escalfa i els nostres ànims també.
Els dos últims guies que ens queden ens canten una cançó especial per la ocasió, increïble! Sembla que no tenen fred ni gana. Diuen que si nosaltres estem bé, ells també. Els convidem a menjar i veure, no en porten. Un altre dels nostres diu que ja en té prou i que es quedarà a esperar-nos juntament amb un dels guies. Els 4 restants, continuem amunt, res ens aturarà. El dia és esplèndid, un enorme mar de núvols sota els nostres peus. Damunt, gairebé només el cel i perquè no una mica de glòria. Els pics veïns del Mawensi i el Mero ens vigilen, estem trepitjant les llegendàries neus del Kilimanjaro que tant havíem somiat. Per fi el cim Uhuru Peack, 5895 mts. Un gran rètol ho indica clarament. El guia ens canta una altra cançó especial, increïble2! Estem contents, emocionats, cansats i alhora tristos pels nostres companys que no són amb nosaltres. Fem les fotos de rigor, baixem i baixem. Arribem al refugi extenuats, 12 hores després d’haver-ne sortit. Els nostres companys ens feliciten i abracen calorosament igual que els nostres portejadors. Cal encara baixar fins al refugi Horombo, doncs la normativa del Parc no permet passar dues nits a l’últim refugi.
L’endemà cal tornar
a l’entrada del Parc. Abans els porters ens canten cançons, realment hi posen
el cor, la feina i l’alegria. Per fi un hotel,
una dutxa i un sopar. Demanem una ració de patates fregides després de les
postres. De vegades la felicitat és això, un plat de patates.
El cap de
l’agència que organitza el viatge, ens comunica que el safari que tenim contractat
no el podem començar fins un dia més tard, s’havia equivocat de data. En
compensació, l’endemà anirem al poble on va néixer, visitarem la seva família.
Sobtadament s’acaba la carretera i a peu continuarem cap al poble d’en Mtui per un corriol al mig de la selva. Els nens ens miren i saluden i ens sorprenem mútuament, no estan acostumats a veure gaires blancs. La casa és petita, sense aigua i un munt de familiars i altres ens ho ensenyen tot. Flipem, i més encara quan ens adonem que caldrà fer un bon paper a taula. Tot va molt bé.
L’endemà ens esperen dos tot terrenys, d’una certa edat, per anar de safari. Tots nosaltres vestits per la ocasió, amb barret i càmera, com cal, com sempre hem vist al cinema.
Els quatres propers dies, lleons, elefants, zebres..... desfilaran davant els nostres ulls. Un esclat de natura, un somni sota el sol d’Àfrica. Les nits les passarem en llotges fora dels parcs, per problemes de pressupost. Fan el que poden, però quan no és el generador elèctric, és algun rat penat que ha entrat al menjador, o el nombre de plats no concorda amb el nombre de comensals, o s’ha acabat alguna cosa o potser no hi ha estat mai. A l’habitació sempre hi ha convidats: dragons, gripaus i un munt de “papus” de tots colors talla XXL... i a fora ulls en la foscor ens contemplen.
Els Massai posen una nota de color a la Sabana, per decret llei i a canvi de 100 dòlars per vehicle, pots visitar els seus pobles, entrar a pertot i fer el que vulguis, així s’acostumen a la civilització. No creuen en el progrés. Si tenen problemes es venen una vaca o dues, ni bancs ni cotxes ni electricitat però tenen mòbil, diuen que és molt útil. Per cert, on carreguen la bateria?
A l’escola no aprenen el seu idioma, com que només el parlen ells, no val la pena. Fet i fet és el que pensen alguns polítics de les rodalies de casa. No podem treure’ns els nens de sobre que ens desborden amb la seva alegria.
Hem canviat de cotxe dues vegades, la nostra agència sembla haver exhaurit el pressupost. Hi afegim diners pagant entrades i gasolina i descobrim problemes que no havíem ni imaginat.
Diu en Mtui que un safari és una aventura que mai se sap com acabarà, que això no és Europa, que el més important és agafar l’avió i tornar. Hi estem d’acord. I posem el seny que el nostre agent sembla no tenir. Nairobi i casa nostra són molt lluny.
Sempre restarà en nosaltres el record d’una gran experiència en una gran muntanya en un gran país i amb gent de cor encara més gran.
Tanzània Ashante sana (gràcies
EXPEDICIÓ AL PAMIR 2006
Expedició que el Centre va organitzar dintre el programa muntanyes del mon
fotos Salvador, Cricri
EL PAMIR -2006
Varem pujar a un cim de 6.150 mts y el pic Independencia de 7134 mts
EXPEDICIÓ ALS ANDES
BOLIVIANS 2005
FOTOS : SALVADOR SOLERGASTO
Expedició que el Centre va organitzar l'any 2005 dintre el programa Muntanyes del Mon
Es varen fer 6 cims de 5000 mts dos de 6.000 mts .
Huayna Potosi 6.080 mts 
Nevado Sajama 6.543 mts.
Pujant al Sajama
SORTIDA FERRATA DE
SOLIUS
ROCACORBA AMB ESQUÍ
DE MUNTANYA 980 M.
NORT DE L'INFERN
Boniques grimpades de IIº-IIIº
SORTIDA AL SALT DEL
SALLENT
EN RAMON POU I FELIP ens envia aquest article
ET TORNA A LA MAR
Gens, no és gens fàcil donar l’esquena a la mar que estimes. Regirar el cap i deixar caure d’emoció una llàgrima. Aguantar la respiració i avançar sent conscient de que al davant i trobaré la mateixa claror matinal que arran d’aquests penya segat.
El primer de juliol del 2007, sabia el que volia i imaginava el que tindria al davant. Per això cordades les botes, carregada la motxilla vaig mirar al cel i em va sortir una pregaria. Era el primer de tants de passos esperats, d’ansietat de conviure amb la muntanya i de no desitjar res més que la fe per tornar de on sortia.
M’agrada la muntanya, gaudeixo caminat i deixant que el temps sigui el menys important, no em cal saber l’hora, les coses les faig quan les necessito. Afortunadament tenim un sentit que dona raó a la teoria que no ens cal ser racionals per conviure dins la natura. Aprofitant que disposava del temps per endinsar-me Pirineus endins, i sabedor que dues ratlles: la blanca i vermella. Serien en tota hora i a cada pas l’única regla que tindria de acollir-me. No descuidant mai ni per res de res la llargament escoltada paraula.” Prudència” I recordar-me que demà encara tot serà al mateix lloc. Era diumenge, i el sol naixia darrera d’un mantell de lli, aviat s’alçaria i faria de la terra una braça. Sabedor que la primera aturada seria a
la Cala Taballera, on podria banyar els meus somnis en la Mediterrània i prendre la sal de les seves aigües per assaborir el llarg viatge. Saltava enmig dels matolls per arribar-hi.
L’Empordà, va donar-me la vida per segon cop, i l’alta Garrotxa m’acolli i em feu persona altra vegada. Al Ripollès m’hi vaig enfilar poc a poc. Dins
la Cerdanya uns càntics m’animaven. Andorra m’ensenya a no contar les passes.
La Vall d’Aran quantes descobertes. A l’Aragó he donat gràcies per tenir aquest ulls. Navarra sòbria, pausada, carregada d’incògnites. Euskadi compromès, lluitador, va oferir-me el secret.
Se em fa impossible de explicar una de les trenta- i- nou etapes que vaig fer del GR11. Totes en cada moment tenen un fet que les fa imprescindibles en el seu conjunt. Diria que dormir a la Vall d’Hormoier, sota les estrelles, endinsar-me a la boira a Núria, ficar els peus a l’Estany Negre sota El Coma Pedrosa, fotografiar Els Encantats reflectits a l’Estany de Sant Maurici, esquivar els blocs de granit a la Collada de Ballibierna, El Mont Perdut picant-me l’ullet, grimpar la Collata Añisclo, la glacera del Coll de Infiernos, una gerra de cervesa al Refugi de Respumoso, Els Ibones de Tanyet i el Midi d’Ossau, un esmorzar al Santuario de Idoia, a Roncesvalles les cares dels Peregrins, Casa Pablo la simpatia de la mestressa, la acollidora cabaña de Cazadores del Collado Zaldegi, trobar-me El Cantàbric a el Puerto de Lizarrieta, el Faró del Cabo Higer.
Cada una d’elles ha representat una experiència. Un aprendre com conviure lenta i profundament submergit dins El Pirineus
Fotografies d'en Jaume Planas
Rocacorba 28-1-2006
